POST CONVIDAT: Factors estructurals del sensellarisme o el repte de reconèixer-nos en l’altre

Factors estructurals del sensellarisme o el repte de reconèixer-nos en l’altre

Fa un anys, vaig publicar una carta que  rebatia el que l’escriptor Juan José Millás sostenia, des de la seva secció “La Imagen” a el país. A l’article es deia que una imatge d’infants del mal anomenat tercer món, neta, sense mosques, llagues o mutilacions, és  una sortida a un gènere periodístic que tradicionalment les ha mostrat al contrari. Tot i estar d’acord a trobar sortides per a un gènere periodístic que pretén reflectir la vulneració dels drets de qualsevol esser humà, jo afegia que, també hauríem d’estar atents per lidiar amb la nostra pròpia hipocresia; doncs estem tan acostumats a les mosques a la boca i als ventres inflats, que seria necessari crear un nou llenguatge per tractar la igualtat que suposen els essers humans, prescindint de la desigualtat que puguin mostrar les imatges. Quelcom que, lamentablement, segueix esdevenint una utopia. Políticament correcte, però molt menys efectiu que mostrar les costelles d’un nen brut sobre un ventre inflat.

De fet, el que volia transmetre no era més que un pensament; si del que es tracta és de fer rentable la hipocresia, de ben segur que ho es més, doncs, una imatge punyent que presti serveis a través de les “bones consciencies” occidentals que les veuen.

I es que, la societat a on ens toca viure ha creat unes categories íntimament lligades amb aquells mitjans bàsics que son essencials per esdevenir en igualtat de condicions als teus congèneres; per assolir la subsistència en la societat que t’envolta, però... també uns mecanismes per eximir-nos de qualsevol responsabilitat.

Si parlem de la “categoria” “persones sense llar”, ens adonem que hem arribat a normalitzar-la, tot vulnerant aquest principi d’assoliment de mitjans bàsics; “ens hem acostumat” a la seva imatge en l’entorn urbà i hem justificat la situació de les persones sense llar des d’un imaginari d’itineraris personals com ara el consum de drogues, alcohol, els trastorns mentals...

Quelcom ràpid i contundent que pugui apaivagar la possible culpabilitat que es pugui abordar en entrar, de nit a un caixer. Quelcom que no ens permeti preguntar-nos si formem o no part del procés d’exclusió d’aquella persona, en tant que aquest procés és social i nosaltres som societat.

Però, el sensellarisme no és un fenomen tant instantani com l’estereotip que li pengem a l’esquena,  sinó la conseqüència d’un llarg procés de pèrdues i d’exclusió, de deteriorament de la xarxa social, de les relacions familiars, del trencament de tota referència.

La Taula d’entitats del tercer sector Social de Catalunya, estableix al Dossier crisi, empobriment i persones sense llar que hi ha cinc tipus de factors que incideixen sobre el risc de les persones de patir exclusió social severa i exclusió de l’habitatge: els factors estructurals: l’evolució de l’economia, la immigració, els drets de ciutadania i del mercat immobiliari;  els factors institucionals: l’actuació dels serveis socials, el funcionament dels mecanismes d’ajuda, els procediments i la burocràcia institucional;  els factors relacionals: la situació familiar, les xarxes de relació, les situacions de ruptura;  els factors personals: l’estat de salut, les situacions de dependència, l’edat; la discriminació o absència d’un estatut legal, un factor que pot afectar en particular i a algunes minories ètniques com, per exemple, les comunitats romanís.

Tots aquests són factors que incideixen en la probabilitat d’esdevenir en persona sense llar, però, més enllà d’ells, més enllà d’aquesta obsessió per establir un perfil dels sensellarisme, de la pobresa,  hi ha una certesa absoluta; en el contacte directe amb les persones sense llar, el més impactant és aquesta veritat: que et reconeguis en l’altre. Que descobreixis que aquella persona era tu o jo, abans d’entrar en una espiral de pèrdues que l’ha abocat a un procés d’exclusió.

Són tants i tant prims els fils dels que pengem i  són tants els aspectes que minvaran en el cas que un d’ells es trenqui, entrant en un llindar o altre de pobresa, que cal un enfocament multidimensional de la situació; perquè és el que discriminarà més acuradament quines són les opcions i oportunitats que han estat negades.

No puc més que coincidir amb Spicker, P. (2009) quan diu que: “la pobresa no és una condició única, fàcilment identificable”, (tot i que alguns mitjans i l’imaginari social s’entesti en fer creure que només està relacionada amb la subsistència), “sinó un conjunt fluctuant de situacions; i que, un enfocament multidimensional suposa una postura flexible davant una ample varietat de problemes, jutjats per diferents criteris en lloc d’un de sòl d’estandaritzat”.

Toni Marcilla

Treballador Social

Voluntari d’ASSIS Centre d’Acollida

Bibliografia

Sales, A. (2014) Crisi, empobriment i persones sense llar. Dossier Catalunya Social Propostes des del Tercer Sector. Taula d’Entitats del Tercer Sector social de Catalunya, nº 34

Spicker, P., Álvarez, S. i Gorden, D. (2009) Pobreza. Un glosario internacional. Buenos Aires: CLACSO